Fa un temps, un home va sentenciar: S.,
parles i escrius com si l’apocalipsi estigués a cinc segons dels teus dits,
dels teus llavis. Utilitzes les paraules a vida o mort...
Em va costar entendre que era una acusació.
No un afalac.
Avui, com si fos el revers d’una moneda,
una alumna m'ha dit: Mestra, tu no trobes solucions, tu les narres...
Era un
agraïment.
Suposo que existeix un punt d’equilibri entre la vida i la
literatura. Jo mai no l’he trobat. Malgrat les paraules tendres. Les pors.
I
les absències.
V.
