—Hola Vídria, aquest és el
botó per cridar-me en cas de que l’Ausiàs pateixi una crisi, em dic Eliseu i
sóc el metge de nit.
—Com?
—Aquest és el botó…
—No. El teu nom. Com dius
que et dius?
—Eliseu.
Vaig pensar que el lloc més
segur del món continuava sent la literatura. El personatge de la novel·la que
em desvetlla es diu Eliseu. Aquella nit, la pitjor de la meva vida malgrat que
encara jo no ho sabia, un Eliseu real i amb bata blanca, prometia ajudar-me en
cas d’emergència.
L’Ausiàs llegia un llibre
d’Empúries, estirat al llit, amb dues agulles clavades a la vena. Una pel
somnífer, l’altra en cas de necessitar medicació en dosis ingents… Llegia
tranquil. Sense memòria. Els cables dels 47 elèctrodes enganxats al cap per
registrar cada moviment del seu crani, queien per la pell més perfecta que he
vist mai.
La seva.
Jo en llegia un d’Anagrama.
La Madeleine descobria que el Leonard prenia liti i li havia amagat la seva
bipolaritat. Però la Maddie estava enamorada i el Leonard era un geni. Va ser
just després que ella pensés en el Mitchell, en el petó que li va fer a la
sortida del bar, en la ficció groga que sostenia jo entre les mans, quan
l’Ausiàs va fer una ganyota, va cridar un crit sense adjectius i va començar a
emular la nena de l’Exorcista.
Escuma i gir de coll
inclosos.
L’Eliseu va entrar amb
quatre persones més, just en el moment en que jo premia el botó blanc.
Algú em va demanar que
sortís de l’habitació. Vaig fer-li cas. Però els crits, les convulsions, el
soroll dels cops del cos de l’Ausiàs contra els barrots del llit, van ser
pitjors que la visió de l’Ausiàs tramutat a dimoni.
Dos segles més tard, tres
minuts a la vida real, l’Eliseu em va fer una abraçada i em va dir tranquil·la,
ja ha passat, pots entrar, dorm. Mai un desconegut no m’havia fet sentir tan
segura. Suposo que quan s’ha naufragat, qualsevol objecte que et faci oblidar
l’opció de deixar-te anar al fons del mar, va bé. Et diguis Eliseu, Keppra,
Valium o Mila.
Després, va venir
l’interrogatori habitual.
—Recordes res, Ausiàs?
—No. Què passa?
—Has tingut una crisi.
—Jo? No.
—Sí, no comencis, has de
confiar en mi, has tingut una crisi…
—Et dic que no, Vídria!
Però la llengua li feia
mal. Se l’havia mossegat durant el show. A més, hi havia testimonis. I una càmera
que, durant cinc dies, va enregistrar-ho tot.
—Com va ser?
L’Eliseu va entrar i vam
callar.
—Tot bé?
—No sé, diu la Vídria que
he patit una crisi.
—No recordes res?
—No.
—Què és l’última cosa que
tens gravada al cap?
—La Vídria, llegint.
—Què més?
—Res més.
—Quin dia és avui?
—No ho sé… dilluns?
—De quin any?
—No ho sé. Buf… què
difícil!
—D’acord, no et preocupis.
Trobarem una solució.
L’Eliseu es va apropar al
monitor on els elèctrodes es feien visibles. L’Ausiàs em va mirar. Blau.
—Vídria?
—Què?
—Recordo
no haver-te oblidat.
