sábado, 28 de enero de 2012

Paisatges

El vent crea paisatges d'insomni mentre el sol
dansa amb els peixos i els ossos dels absents
brillen dins l'ull esverat de la merla.
Cap noia amb vels de seda ni mimosa
als cabells. Dins el calaixos, cianur,
solatge de licors, gebre, apòzemes,
àngels decapitats. Fa temps que, entre els illots,
les pedres parlen d'extermini i de crims.
Molts de nosaltres ja no sabem conèixer
els motius de l'amor ni els motius de la guerra.
Sota l'arquitectura i el ferro de la posta,
la mar és tinta.

Antoni Vidal Ferrando, "Gebre als vidres"; Meteora.

Sam Abrams, gràcies per tot.
I més.
Sempre, V.

viernes, 27 de enero de 2012

Kantiano es gira...

potes cap amunt. La Vera li passa el braç per sobre i continuen dormint. Sincrònics i perfectes. El Nil treu el mòbil de la butxaca, fa una foto.
I torna a desitjar-la. 
No sap, ni tan sols sospita, que no és fàcil viure amb una noia obsessiva, categòrica, hermètica, antisocial, fosca, selectiva, perfeccionista, intransigent, capaç de deixar-ho tot per poder llegir la continuació d’un llibre de 365 pàgines. Una noia que sembla una fada però que, sovint, pensa en capbussar-se a buscar el melic del mar, per jugar a nines amb la voluntat de la lluna.
Des de la porta de la biblio habitació, des de l’esguard i l’ambició del Nil, la incapacitat de la Vera per estimar quelcom que no estigui escrit, relligat, amb títol i numeració de pàgines, és imperceptible.


viernes, 20 de enero de 2012

Són rectes els carrers...



de la ciutat dels morts
i estan deserts; els déus antics dels homes
eteris hi passegen
sovint i invisibles,
i l’ocell, com una ànima
que s’envolés, els ha pres per passatge:
rabent com un esglai i silenciós
els carrers rectes solca
de la ciutat dels morts.
Els déus, privats de mort, ja per a sempre
absents dels ulls dels moridors,
la mort potser n’envegen
que els homes temem tant.
La fosca mort: no ésser
mai més no entendre mai
més no entendre el passatge de l’ocell
rabent entre les cases cap al cel
sempre dels nostres morts, saber
per fi, entendre i tot seguit
amb entendre morir
com els homes, els déus potser voldrien.


Text: Carles Miralles
Imatge: Martín Burgos.

sábado, 14 de enero de 2012

Los dioses que habitan en el fondo del cielo


-Dan Brown es un escritor de culto pero es un culto masivo y, por lo tanto, muy poco selectivo -dice el escritor argentino Rodrigo Fresán, autor de la novela El fondo del cielo-. J. D. Salinger es, también, un escritor de culto; pero lo suyo se acerca al más exquisito budismo zen. Así, Haruki Murakami o Paul Auster o David Foster Wallace serían sumos sacerdotes de sectas en expansión, mientras que Thomas Pynchon y Jorge Luis Borges y Vladímir Nabokov serán, siempre, tótems frente a los cuales arrodillarse. Entre unos y otros están todas esas íntimas religiones (propongo estampitas de John Banville, Rick Moody, Iris Murdoch, Felisberto Hernández, Denis Johnson, Michael Ondaatje, Steven Millhauser) por las que unos cuantos miles están dispuestos a lo que sea. Es decir: a seguir leyendo. Y a reconocerse entre ellos con complicidad. Nunca dejaremos de creer y de rezarles a León Tolstói y Marcel Proust y Francis Scott Fitzgerald. Un escritor de culto es aquel que hace que leer sea tan pero tan parecido a orar, con una atendible diferencia: no sólo sentimos que nos escucha sino que, además, nos habla nada más que a nosotros. Y, por supuesto, Dios existe y se llama Shakespeare.


Nota completa:

viernes, 13 de enero de 2012

domingo, 8 de enero de 2012

Encara escrius...



Encara fas llibres, Mussol.
Encara lluites.
I em guies.
Escric per tu.


El tercer al llistat de Literatura i Llengua de Joan Josep Isern.

Blind


like me.
Ara que escric llarg.
I  sense ulls.
Cega.
I màgica.
Sense closca. 
Nua.
Em fa pànic tanta llum.
On és la foscor?








Imatge: Martín Burgos.
Text: V.

La parte inventada



—¿Qué nuevas preguntas tiene?

—No son preguntas; cuando hablo de certezas iniciales tiene que ver con que yo empezaba a escribir a partir de la trama. Y últimamente se me ocurren sensaciones, ideas sueltas, frases, cosas por el estilo. Siempre digo que era como estar parado en el borde de un muelle al que llegaba un barco: la gente bajaba y yo me tenía que sentar a tomar notas de lo que hablaban. Ahora la sensación, no sé si más grata pero sí con un mayor desafío, es ir al muelle, ver que no llega el barco, rentar un bote y remar hasta un océano donde hipotéticamente se hundió el barco, ponerme un traje de buzo y ver qué encuentro. Y lo que saco son fragmentos del naufragio (…) es un ejercicio más detectivesco y me devuelve un poco más a la idea de lector… cuando empezaba a escribir era más escritor, ahora soy más lector.

—¿Andar por el camino de la intuición es partir del caos?

—Sí, hay una sensación de meterte en una fiesta, en una casa sin luces, y tienes que ver qué pasa. Pero tiene que ver con una preocupación que puedes llegar a tener con el correr de los años o no: el estilo. Alguna vez le pregunté a John Banville, escritor irlandés que admiro mucho: ¿qué te parece más importante, la trama o el estilo? Me respondió: “El estilo avanza por delante dando pasos triunfales y la trama va atrás arrastrando los pies”. 

—Tiene una idea particular de la memoria…

—Sí, es de esas injusticias… porque puedo entender la muerte, pero no la desaparición de todo lo que la persona pensó. Cuando los católicos hablan del alma, creo que hablan de la memoria: esto no se va a ninguna parte, se pudre y desaparece. Si todos fuéramos buenos escritores, tendríamos que escribir una autobiografía antes de morir; debería ser obligatorio, ir de lo superficial a lo profundo, para que la gente supiese qué pensaste, leíste y cómo te cambió o no un autor.






Entrevista al autor de las 365 páginas que empiezan con diez hombres haciendo equilibrio sobre un puente.
Mi libro de cabecera.





sábado, 7 de enero de 2012

miércoles, 4 de enero de 2012

To me