domingo, 22 de junio de 2014

Los Dogos



Los Perros llegaron cuando estábamos pescando y nos rodearon. O nos tirábamos al agua o nos comían vivos.
Nos tiramos al agua.
Y aprendimos a nadar.

Los Perros aparecieron de golpe. Tiramos las cañas de pescar y corrimos hasta un ombú. Nos trepamos. Los Dogos nos rodearon durante todo el día. Al atardecer, cuando en el obrador se dieron cuenta que no volvíamos, nos fueron a buscar al arroyo Pirayui y nos encontraron haciendo de pájaros. Alguien acercó la pick up al tronco y nos tiramos a la caja. Los Perros ladraron y nos corrieron hasta llegar al pavimento. No pasaron el límite del camino de tierra. El asfalto les hacía de frontera.

--¿Vidria?
--¿Papi?
--Dejá la caña de pescar y vení despacito hasta donde estoy yo.
--¿Y si me muerden?
--No van a hacerte nada. Vos levántate y caminá hasta acá. No los mires. Si no los mirás, ellos no te ven.
--Tengo miedo.
--Ellos también.
--¿Y por qué me ladran?
--Porque están convencidos que corren peligro.
--¿Cómo sabés, papi?
--Porque sos la cosa más fea que vieron y que verán en toda su vida.
V.




jueves, 10 de abril de 2014

Epilepsia Focal 2


—Hola Vídria, aquest és el botó per cridar-me en cas de que l’Ausiàs pateixi una crisi, em dic Eliseu i sóc el metge de nit.
—Com?
—Aquest és el botó…
—No. El teu nom. Com dius que et dius?
—Eliseu.
Vaig pensar que el lloc més segur del món continuava sent la literatura. El personatge de la novel·la que em desvetlla es diu Eliseu. Aquella nit, la pitjor de la meva vida malgrat que encara jo no ho sabia, un Eliseu real i amb bata blanca, prometia ajudar-me en cas d’emergència.
L’Ausiàs llegia un llibre d’Empúries, estirat al llit, amb dues agulles clavades a la vena. Una pel somnífer, l’altra en cas de necessitar medicació en dosis ingents… Llegia tranquil. Sense memòria. Els cables dels 47 elèctrodes enganxats al cap per registrar cada moviment del seu crani, queien per la pell més perfecta que he vist mai.
La seva.
Jo en llegia un d’Anagrama. La Madeleine descobria que el Leonard prenia liti i li havia amagat la seva bipolaritat. Però la Maddie estava enamorada i el Leonard era un geni. Va ser just després que ella pensés en el Mitchell, en el petó que li va fer a la sortida del bar, en la ficció groga que sostenia jo entre les mans, quan l’Ausiàs va fer una ganyota, va cridar un crit sense adjectius i va començar a emular la nena de l’Exorcista.
Escuma i gir de coll inclosos.
L’Eliseu va entrar amb quatre persones més, just en el moment en que jo premia el botó blanc.
Algú em va demanar que sortís de l’habitació. Vaig fer-li cas. Però els crits, les convulsions, el soroll dels cops del cos de l’Ausiàs contra els barrots del llit, van ser pitjors que la visió de l’Ausiàs tramutat a dimoni.
Dos segles més tard, tres minuts a la vida real, l’Eliseu em va fer una abraçada i em va dir tranquil·la, ja ha passat, pots entrar, dorm. Mai un desconegut no m’havia fet sentir tan segura. Suposo que quan s’ha naufragat, qualsevol objecte que et faci oblidar l’opció de deixar-te anar al fons del mar, va bé. Et diguis Eliseu, Keppra, Valium o Mila.
Després, va venir l’interrogatori habitual.
—Recordes res, Ausiàs?
—No. Què passa?
—Has tingut una crisi.
—Jo? No.
—Sí, no comencis, has de confiar en mi, has tingut una crisi…
—Et dic que no, Vídria!
Però la llengua li feia mal. Se l’havia mossegat durant el show. A més, hi havia testimonis. I una càmera que, durant cinc dies, va enregistrar-ho tot.
—Com va ser?
L’Eliseu va entrar i vam callar.
—Tot bé?
—No sé, diu la Vídria que he patit una crisi.
—No recordes res?
—No.
—Què és l’última cosa que tens gravada al cap?
—La Vídria, llegint.
—Què més?
—Res més.
—Quin dia és avui?
—No ho sé… dilluns?
—De quin any?
—No ho sé. Buf… què difícil!
—D’acord, no et preocupis. Trobarem una solució.
L’Eliseu es va apropar al monitor on els elèctrodes es feien visibles. L’Ausiàs em va mirar. Blau.
—Vídria?
—Què?
—Recordo no haver-te oblidat.



jueves, 6 de febrero de 2014

Epilepsia focal


—¿Y eso qué quiere decir?
—Que tiene afectada la memoria.
—¿Cuánto?
—Mucho.
—¿Se acuerda de vos, Vidria?
—Sí, papi. De mí, del Perro, de todos los emperadores, los reyes, las guerras, los camones, las…
—¿Qué son los camones?
—Unos monstruitos momificados que viven en un museo londinense. Egipcios, creo. Se acuerda de todo lo histórico. Pero es incapaz de decir lo que pasó tres minutos antes.
—¿Y te disfrazaste de Cleopatra?
—No. De Livia.
—Bien hecho, zapallita. ¿Por qué no lo llevás a Roma?
—Lo llevo a Roma dentro de una semana. Pero se olvidará del viaje.
—¿Y entonces?
—Y entonces le regalé una cámara de fotos de esas supersónicas. Cuando la vio me dijo que acá la gente no acostumbra a hacer regalos inesperados. Entonces le dije que allá sí. Y le conté que un día me regalaste una cajita con las llaves de mi primer auto, el viaje a Boston, el piso de Buenos Aires y todo lo demás.
—¿Y?
—Me pidió que escribiera una novela con todo eso. Y en seguida me pidió que le volviera a explicar la historia del escorpión. Y la del jabalí. La del Perro Poqui y la de la Chabela. El viento, el Parín, la inundación, la batalla naval y su preferida.
—¿Los paracaidistas?
—Los paracaidistas. Y, después, dijo que teniendo en cuenta que ya no podrá conducir, hice bien en no haber comprado una Canon en lugar de un coche.
—Es un chico coherente este Ausiàs. Si no tenemos en cuenta que se enamoró de vos, incluso podríamos sospechar que es un chico inteligente.
—Sí, papi.
—¿Qué vas a hacer, Vidria?
—Usaré mi memoria infalible para llenar dos cabezas. Él recordará batallas y yo me encargaré de la vida cotidiana.
—¿Y no tenés miedo de volverte loca?
—No. Tengo miedo de volverme cuerda, tengo pánico a dejar de inventar.



viernes, 17 de enero de 2014

Dream


«El perro que cayó en la piscina aquella noche» (Secuencia.)
1. El Perro duerme en posición nonato.
2. Yo no. Yo cuento ovejitas.
3. Se me ocurre llevar a cabo algo que bautizo como Experimento S.
4. Alzo al Perro, camino hasta la piscina y lo tiro al agua (podrida).
5. El Perro no flota.
6. El Perro se hunde.
7. El Perro no emerge.
8. Mirando el agua, en ropa de contar ovejitas, pienso: el Perro no flota; El Perro se hundió; El Perro no emerge.
9. Miro la luna. Pasa una oveja. Hace beeeee.
10. Me tiro. Nado. Lo encuentro.
11. El Perro sigue durmiendo. En posición nonato. En el fondo de la piscina profunda. Lo rescato.
12. La voz de mi padre dice: El perro no se cayó en la pileta aquella noche. Al Perro lo tiraron. Lo tiraste vos, Vidria.
13. Grito.
14. El Perro se despierta.
15. Las ovejas se despiertan.
16. Yo me despierto.
17. Todos nos despertamos.
18. Mi padre no. Mi padre sigue ahí, en el sueño, esperando…