Saps...?

Ha estat la teva mort qui m’ha esculpit.

Sóc les paraules que veies en mi quan jo encara ni tan sols coneixia les lletres.

Visc de les teves cendres.

M’alimento de tu.

I t’odio.

Sóc la teva Mort.

Fotografia: Joan Porredon Bernaus.

Text: V.

Amén

Justament d'això es tracta, caribú:

la part visible queda sempre massa a prop,

i deixa en evidència que, es miri 

com es miri, la clara veritat

és que no tens on amagar-te. Ets lleig,

ingenu, estúpid, feble i imprevisible:

t'aplegaran per qualsevol fotesa,

i ja estarà fet de tu. Però prou,

vida és conflicte, hauries d'acceptar-ho

o disparar-te al cap d'una vegada.

S.A

De genolls...

Sebastià Alzamora.

La part visible.

Trist

Cementerio Morteros. El viejo.

Too many dreams...

so little time.

Martín Burgos.

La onda expansiva de las palabras

Dimitir

La simbolización de la catástrofe no detiene la catástrofe, les digo, convencida de que pueden escucharme. Pero ellos siguen mudos. 
Colgados de ese puente. 
Aferrando con sus manos invisibles los tirantes de acero. Inmutables. Ajenos. 

Aquí y ahora no sangro. 

Leo: Todo muere dentro. 

I dimiteixo.

Entre sus silencios y los míos hay cien libros de distancia.

Y todas las letras del vocabulario.

Y el verbo renunciar en todas sus formas.

I quit.

Afilo la punta de mi lápiz como si necesitara defenderme de su tono, oscuro. Afilo y pruebo el trazo sobre el final de la noche, sobre mis cicatrices irremediables. 

Certero. El ruido perpetuo del mot: Impossible. 

La luna cae a trozos sobre mí. 

Y yo conjugo el mismo verbo en tres idiomas. 

Con su voz...

Texto: V.

Vidria's novel

Abismar-se

—Escrius?

—Sí.

—Què?

—Tot.

—Per què?

—Per morir després.

—Estàs malalt?

—Mort.

—No. No, encara. Jo no sóc un àngel.

—I qui ets, doncs?

—Qui ets tu?

—Benno.

—Kantiana.

—Vull besar-te, Tiana.

—I per què no ho fas?

—Impossible.

—Per què?

—Perquè ara no toca barrejar les coses.

—Quines coses?

—La vida i la mort.

La Vera surt de la mirada d’ell i es perd en el mar. Sense horitzó. Sense límits. No hi ha fronteres entre el cel tempestuós i l’aigua agitada.

Només confusió.

Sense treure l’esguard del món extern, la Vera posa una mà contra la d’ell i li tasta l’escalfor, el pols, el desig.

—No hi ha tanques que puguin protegir-nos, Benno.

—Com ho saps?

—No ho sé. Ho decideixo ara.

—Estic condemnat, Tiana…

—Llavors, deixa de perdre els temps i abraça’m.

 Ionquis del cos de l’altre, es gasten, es mitiguen. Una dosi de desesperació amb cada petó.

I una altra.

I una altra més.

Dos desconeguts. A Blanes. Fugint del dolor. Sense antídot, ni excuses, ni pauses, ni metàfores, ni promeses, ni paraules, ni punts suspensius.

Un pacte entre dos nàufrags.

Distorsionant el futur.

En present.

Martín Burgos.

Texto: V.

647

Per omplir un Buit

Introdueix-hi la Cosa que el va causar

Tapa'l

Amb Altra Cosa - i es badarà encara més

No pots soldar un Abisme

Amb aire -

Emily Dickinson, Trad. Sam Abrams.

Però

l'abisme era en tot: en les parets
i en els arbres,
en els carrers
i en les fulles
en els colors i en els sons,
en els afores de l'avui i en els voltants del demà.
                                            I nosaltres anàvem,
contents dalt la carrosa,
cap a la nit perfectiva.


Joan Vinyoli
My home, Corrientes.

Tu ets el pastor que vaga

solitari, de nit.

M'he desullat de tant mirar-te,

m'has emboirat de solitud.


Joan Vinyoli
Pintura: Martín Burgos

Com aquesta pedra

del Sant  Michele
tan freda
tan dura
tan seca
tan refractària
tan completament desanimada

Com aquesta pedra
és el meu plany
que no es veu

La mort
es paga
vivint

Ungaretti

La puerta de entrada.
Y viceversa.

Damnació

Clos entre coses mortals

(També el cel estelat finirà)

Per què desitjo, Déu?

Ungaretti

Emily 588

 El cor demana plaer -primer-

I després - una dispensa del Dolor -

I després -aquells petits Anodins

Que calmen el patiment -

I després - adormir-se -

I després -si per atzar fos

La voluntat de l'Inquisidor

El privilegi de morir -

Emily Dickinson. Trad. Sam Abrams. 

Cercàvem

or i vam baixar a la mina.

I la foscor s'il·luminà de sobte

perquè érem dos a contradir la nit.

Vinyoli

Cementerio de Morteros. El viejo.

McCarthy

Tot el respecte i tota l'afecció i totes les predilecions que tenia eren pels éssers ardents i sempre havia estat així i no seria mai de cap altra manera...

Cementerio de Morteros, el viejo. Marca inundación

Kantiano, the reader...

Kantiano, the writer

Pròleg

La resonància d'una paraula no la percep solament l'oida, sinó que la sent la intel·ligència...

Pròleg de Jordi Rubió al Diccionario de Sinònims i Antònims, S. Pey.
Fotografía: a Corrientes, a casa dels meus pares. Una de les tantes serps que fan un tomb pel jardí.

Yo también

“Yo soy de los que creen que el ser humano está condenado de antemano a la derrota. A la derrota sin apelaciones. Pero que hay que salir y dar la pelea y darla además de la mejor forma posible: de cara y limpiamente. Sin pedir cuartel, porque no te lo darán. E intentar caer como un valiente. Esa es nuestra victoria”.




Texto: Roberto Bolaño 
Pintura: Martín Burgos.

Tu tries...

Jo no puc.

Nosotros

... en estado habitual.

Si encara no has llegit El silenci dels arbres, no entenc que fas allí, perdent el temps, mirant-me a mi.

Tranquilo

Tota cosa té el seu temps i, al seu temps, tota cosa feneix sota el cel...

                                                                                                                     Eclesiastes.

Etérea

Vidria y las teclas. Vidria y las palabras. Vidria y escribir.

Vidria y la transparencia y la invisibilidad de las historias.

Etérea Vidria.

Afilo el Faber Castell. Afilo la punta. Afilada como mi soledad. 

Como el borde de un precipicio. Como caer.

La forma de mi recuerdos tienen esquinas. 

Y escondites. Y paredes altas y bien custodiadas. 

Filosas. Como la punta de mi lápiz. 

Vidria por escrito. 

Invisible.

Martín Burgos
Texto: V.