jueves, 12 de julio de 2012

El techo, el suelo y las plumas

cuando mi hermano me tiraba del techo de mi casa de Morteros para probar si era posible volar con una sábana atada en la espalda, yo no le tenía miedo al golpe contra el suelo, le tenía miedo a su desilusión.
A que dejara de quererme.
Mi fracaso hacía evidente la imposibilidad de sus sueños.

Hace poco me di cuenta que mi hermano no necesitaba una hermana menor. Necesitaba un pájaro.
Y que nada de lo que yo hiciera, o intentara, podía remediar el hecho de no tener alas.

Nunca me gustó renunciar.
Pero hay veces que insistir es imposible.
Me quedo con las plumas. Y con las batallas ganadas.




V.

miércoles, 11 de julio de 2012

Paris Texas


«I’m not afraid of heights, I’m afraid of falling.»





«Existe un miedo todavía mayor al miedo a fracasar. Y es el miedo a que a uno le salgan las cosas bien.»



Travis&Jane

Un escriptor (dels teus, Mussol, dels que ja no llegiràs)


«Les hienes no són valentes, saben que el seu és un rang inferior. Però són voraces i oportunistes, si troben una presa assequible no la deixen escapar sense una bona raó.»

«De vegades, segons la veu profunda i emfàtica que narra el documental, en un anglès televisiu i retòric, una hiena pot acabar exclosa del clan. Es converteix en una bèstia solitària, un animal amb poques opcions de supervivència que lluita contra aquesta certesa tothora. Per això es torna més oportunista, ataca sempre que pot, es conforma amb tota mena de preses, treu profit de qualsevol ocasió per alimentar-se i no té cap mena de pietat, perquè sap que si cau en mans de qualsevol clan, fins i tot el que fou el seu, acabarà devorada sense miraments. Espantada, aquesta hiena serà un monstre eficaç i horrorós, un assassí despietat amb la vista posada sempre en el més dèbils, els incauts.»

Carretera secundària”, Joan Carreras, Proa.
(Ha llegir tota la seva obra, ja. És una ordre.
I un plaer.) 






lunes, 9 de julio de 2012

True


Sé que parece que no, pero todo importa.



Imatge: Martín Burgos.
V.

viernes, 6 de julio de 2012

L'hoste silent

Deso els ulls al ponent.

El dia es mou.

Hi ha un lliurament total
en aquest gest darrer.

Entre nosaltres cerco
mirades que agonitzen,
que perden el Sol
definitivament.

El mirall va cremant les imatges.

He perdut unes mans.

L'aigua.
Un cos d'infant s'abraça a les onades.

El vent és gris
i escolto el batec fatigat dels objectes immòbils.

Ebris de temps,
celebrem el retorn.

Als carrers els fanals il·luminen
la gent que camina i tremola.

D'un cop sec s'ha tancat una porta.

Hoste silent,
seu a taula l'oblit.

(Carles Duarte. "El centre del temps")