i
estan deserts; els déus antics dels homes
eteris
hi passegen
sovint
i invisibles,
i
l’ocell, com una ànima
que
s’envolés, els ha pres per passatge:
rabent
com un esglai i silenciós
els
carrers rectes solca
de
la ciutat dels morts.
Els
déus, privats de mort, ja per a sempre
absents
dels ulls dels moridors,
la
mort potser n’envegen
que
els homes temem tant.
La
fosca mort: no ésser
mai
més no entendre mai
més
no entendre el passatge de l’ocell
rabent
entre les cases cap al cel
sempre
dels nostres morts, saber
per
fi, entendre i tot seguit
amb
entendre morir
com
els homes, els déus potser voldrien.
Text: Carles
Miralles
Imatge: Martín Burgos.