I torna a desitjar-la.
No sap, ni tan sols sospita, que no és fàcil viure amb una noia
obsessiva, categòrica, hermètica, antisocial, fosca, selectiva, perfeccionista,
intransigent, capaç de deixar-ho tot per poder llegir la continuació d’un
llibre de 365 pàgines. Una noia que sembla una fada però que, sovint, pensa en capbussar-se
a buscar el melic del mar, per jugar a nines amb la voluntat de la lluna.
Des de la porta de la biblio habitació, des de l’esguard i l’ambició
del Nil, la incapacitat de la Vera per estimar quelcom que no estigui escrit,
relligat, amb títol i numeració de pàgines, és imperceptible.
