La Vera refà el camí cap a casa, amb el gos a
sobre. Sota l’aigua. Inventant una història fabulosa per al quisso.
—… i com que Déu es va quedar sense globus oculars,
va cridar a Judes i li va demanar un favor. Al cel, era vox populi que Judes
robava els dolços dels cadàvers, així que sense amagar-se i obeint ordres
superiors, va anar al magatzem i va treure de les butxaques d’un nen mort, dos
caramels de cafè. Llavors, Déu et va posar als forats les llaminadures, va
bufar i es va fer el miracle...
La Vera continua el relat de la creació de
Kantiano.
La pluja cau.
La llum vermella del contestador, al pis del Nil,
fa pampallugues. Hi ha un missatge en espera. La demostració fidedigna que la
Vera no té cap Déu, ni cap Judes, que facin miracles per a ella.
Ni al cel.
Ni a la terra.
