—Ets dolenta, Vidria.
—Àvia, jo només volia afegir gasoil a l’aigua dels pollets per veure si…
—Per veure si què? Si morien? Doncs, sí, han mort. Has assassinat tretze innocents. Ets un monstre, Vidria.
*
—És tan difícil poder estimar-te, Vidria.
—Ho sento.
—Per què vas a menjar entrepans a l’abocador? Per què no pots ser com la resta de la gent i anar a la plaça? Per què t’agraden les tempestes i la nit? Per què sempre has d’anar amb un gos al teu costat? No veus que fa pudor i té puces? Per què t’agrada el vent?
—No ho sé, àvia.
—Per què sempre camines pels terrats? Per què et talles els cabells curts? Per què t’entossudeixes a ser lletja si ets preciosa?
—Ho sóc?
—No. Ets un monstre, Vidria.
*
—Àvia.
—Digues?
—Vols que t’expliqui una història?
—Sí.
—La de Heathcliff i Catherine?
—No. La teva.
—Des de quan?
—Des del principi…