El dia es mou.
Hi ha un lliurament total
en aquest gest darrer.
Entre nosaltres cerco
mirades que agonitzen,
que perden el Sol
definitivament.
El mirall va cremant les imatges.
He perdut unes mans.
L'aigua.
Un cos d'infant s'abraça a les onades.
El vent és gris
i escolto el batec fatigat dels objectes immòbils.
Ebris de temps,
celebrem el retorn.
Als carrers els fanals il·luminen
la gent que camina i tremola.
D'un cop sec s'ha tancat una porta.
Hoste silent,
seu a taula l'oblit.
(Carles Duarte. "El centre del temps")
