sábado, 10 de diciembre de 2011

Abismar-se



—Escrius?
—Sí.
—Què?
—Tot.
—Per què?
—Per morir després.
—Estàs malalt?
—Mort.
—No. No, encara. Jo no sóc un àngel.
—I qui ets, doncs?
—Qui ets tu?
—Benno.
—Kantiana.
—Vull besar-te, Tiana.
—I per què no ho fas?
—Impossible.
—Per què?
—Perquè ara no toca barrejar les coses.
—Quines coses?
—La vida i la mort.
La Vera surt de la mirada d’ell i es perd en el mar. Sense horitzó. Sense límits. No hi ha fronteres entre el cel tempestuós i l’aigua agitada.
Només confusió.
Sense treure l’esguard del món extern, la Vera posa una mà contra la d’ell i li tasta l’escalfor, el pols, el desig.
—No hi ha tanques que puguin protegir-nos, Benno.
—Com ho saps?
—No ho sé. Ho decideixo ara.
—Estic condemnat, Tiana…
—Llavors, deixa de perdre els temps i abraça’m.
 Ionquis del cos de l’altre, es gasten, es mitiguen. Una dosi de desesperació amb cada petó.
I una altra.
I una altra més.
Dos desconeguts. A Blanes. Fugint del dolor. Sense antídot, ni excuses, ni pauses, ni metàfores, ni promeses, ni paraules, ni punts suspensius.
Un pacte entre dos nàufrags.
Distorsionant el futur.
En present.


Martín Burgos.
Texto: V.